El comportament humà a l’hora de prendre decisions
2.1. DEFINICIÓ DE RACIONALITAT
La racionalitat, en termes generals, s’entén com la capacitat humana que permet pensar, avaluar, entendre i actuar d’acord amb certs principis orientats a satisfer alguna finalitat. L’exercici de la racionalitat està subjecte a millora contínua. Qualsevol construcció mental duta a terme mitjançant procediments racionals té, per tant, una estructura lògic-mecànica distingible anomenada raonament que involucra l’ús de la lògica i la raó.
La lògica és una ciència formal[1] que estudia l’estructura del pensament humà per a establir lleis i principis vàlids per a obtenir criteris de veritat. Com a adjectiu, ‘lògic’ o ‘lògica’ significa que alguna cosa segueix les regles de la raó.
La raó en filosofia és la virtut que posseeix l’ésser humà per a qüestionar, reconèixer, comprovar conceptes, debatre’ls i deduir conceptes diferents als quals ja es dominen.
2.2. LA RACIONALITAT HUMANA
L’ésser humà mitjançant la raó avalua la millor manera d’aconseguir un objectiu concret. L’ésser humà té altres formes de prendre decisions on la racionalitat no és el principal factor. Aquestes decisions, adjectivades a vegades com a «irracionals» en realitat amaguen aspectes de racionalitat limitada i, altres vegades, aspectes d’imitació social. Algunes conductes humanes semblen completament «irracionals» (des de la perspectiva de la maximització de la satisfacció a curt termini), i molt poques són completament «racionals» (en el sentit de maximitzar la consecució d’un objectiu).
Generalment, sol dir-se que tots els humans són racionals, però tal afirmació passa per alt que existeixen humans que no actuen d’acord amb el que es defineix per racional o ho fan en un grau disminuït, per exemple, bebès, discapacitats psíquics greus, senils, etc. És per això que a aquests individus no se’ls exigeixen els mateixos deures que a humans plenament racionals.
La part racional depèn de l’educació rebuda. La manera d’educar limita el marc de possibilitats a les quals poder acudir com a part de les solucions, per la qual cosa no sempre avaluem racionalment i no sempre actuem de manera racional. La causa és que l’ésser humà no posseeix prou criteri com per a poder educar a la raó per tal que entengui els seus propis sentiments, passions i emocions de manera que dirigeixin a la imaginació.
No totes les nostres expectatives responen a les exigències de la racionalitat, ni tampoc les nostres intencions a l’hora d’actuar, ni la forma com ho fem. La racionalitat és, des d’aquest punt de vista, una aspiració humana, més que una realitat. Per aquesta raó moltes persones consideren necessàries les religions, ja que són una drecera a la nostra ment, enfront de la realitat de fer front nosaltres sols a totes les situacions. La racionalitat pot aplicar-se a les nostres expectatives, a les nostres avaluacions i a les nostres accions. Pot fonamentar-se en creences o axiomes[2].
2.3. LA RACIONALITAT ANIMAL
No sols l’ésser humà pot usar la raó per a avaluar la millor manera d’aconseguir un determinat objectiu, animals d’altres espècies també poden fer raonaments simples i en alguns casos complexos sobre com resoldre un determinat problema. La cognició animal s’ocupa d’estudiar les capacitats mentals dels animals, entre elles la capacitat de raonament.
Entre els exemples d’animals en els quals s’han detectat cognitivament conductes més complexes estan, a més dels primats, els dofins i altres mamífers terrestres, i entre els invertebrats destaquen els octòpodes. La racionalitat no és present tan sols en l’humà.
2.4. LA RACIONALITAT ECONÒMICA
Fins als anys cinquanta es considerava que els economistes havien d’analitzar i entendre únicament els temes econòmics com ara les crisis econòmiques, el creixement, la borsa, els diners, els tipus d’interès, les exportacions, el PIB, la pobresa, les desigualtats, la distribució de la renda, els aturs, els salaris o la riquesa de les nacions.
Als anys cinquanta, Gary Becker va revolucionar la ciència econòmica i la va barrejar amb elements de la sociologia i la psicologia per tal d’explorar àrees de la conducta humana que fins a aquell moment havien estat ignorades pels economistes. L’economista i sociòleg va declarar que a més de tots els temes econòmics, els economistes també havien d’estudiar i entendre qualsevol tipus de decisió humana. El seu punt de vista trencador va oferir una visió diferenciada i modernitzada de l’economia.
Becker exposa que l’economia és una ciència que estudia com els humans prenen decisions siguin del tipus que siguin. Algunes d’aquestes decisions són econòmiques (comprar carxofes o patates, dipositar els estalvis al banc o en un pla de pensions…) però els humans també prenen diàriament tot tipus de decisions que en un principi podria semblar que no tenen gaire relació amb l’economia: anar al gimnàs o al bar amb els amics, casar-se o quedar-se solter, cometre un delicte o actuar segons la llei, fer un màster o posar-se a treballar, mentir o dir la veritat. La resposta de Becker referent a la manera més adient d’analitzar tots aquests tipus de decisions era imaginar que els humans eren com una mena de robots ultra racionals perfectes.
La seva lògica es fonamentava en el fet que si els homes aconsegueixen parlar moltes llengües, fer càlculs complexos, trobar lleis de la natura, entendre l’origen de l’univers, deduir l’evolució de les espècies a través de la selecció natural, la teoria de la relativitat o de la gravitació universal; si han aconseguit anar a la Lluna, inventar el GPS, la televisió o el telèfon intel·ligent; si han donat gent com Pitàgores, Aristòtil, Newton, Leonardo da Vinci, Picasso, Einstein o Stephen Hawking, aleshores suposadament els humans es comporten de manera intel·ligent i racional.
Per tant, per entendre com els humans prenen decisions cal suposar que són prou llestos per comprendre el seu entorn, que saben perfectament què volen, que analitzen intel·ligentment les opcions que tenen a l’abast i que prenen decisions racionals de manera fàcil i sistemàtica. Comparen els costos i els beneficis de cadascuna de les alternatives i que decideixen la que els convé més. De forma que es considera que els humans són com l’home perfecte del Renaixement, com l’home vitruvià de Leonardo el qual és denominat pels economistes com Homo economicus. Aquest Homo economicus presenta un patró de comportament racional.
L’any 2005, Steven Levitt (estudiant i seguidor de Gary Becker) va publicar juntament amb el periodista Stephen Dubner un dels best-sellers més influents de la història de l’economia titulat Freakonomics. Utilitzant la metodologia de Becker, Levitt i Dubner analitzaven coses com de quina manera els mestres feien trampes en els exàmens de tipus test, de quina manera els grans mestres de Sumo es deixaven guanyar a canvi de diners o les conseqüències econòmiques de posar un nom o un altre als fills.
Segons Jorge M.Streb (economista argentí, Universidad del CEMA, Novembre 1998) el principi de racionalitat sovint s’expressa com el principi mitjançant el qual l’individu pren la millor decisió dins del conjunt de decisions possibles. El conjunt de possibilitats que enfronta l’individu depèn de les restriccions existents, que poden afectar tant quines decisions pot prendre, com quines són les conseqüències d’aquestes decisions.
Segons si els objectius de l’individu es poden formular en termes monetaris o no monetaris, es distingeix entre racionalitat en sentit limitat i racionalitat en sentit ampli. Aquesta distinció és fonamental per comprendre les diferents maneres en què els individus prenen decisions i per què les seves eleccions poden variar segons el context.
La racionalitat en sentit limitat es refereix a la maximització de beneficis monetaris. En aquest enfocament, els individus prenen decisions basant-se exclusivament en criteris econòmics, com ara l’augment dels ingressos, la reducció de costos o l’optimització dels recursos financers. Aquest tipus de racionalitat és la base de molts models econòmics tradicionals, que assumeixen que les persones són agents racionals que busquen maximitzar el seu guany monetari.
Per exemple, en un mercat de valors, un inversor que utilitza la racionalitat en sentit limitat decidirà invertir en accions que ofereixin el millor rendiment esperat, sense considerar altres factors com l’impacte social o mediambiental de la seva inversió. Aquesta visió, però, sovint és criticada per ser massa simplista, ja que redueix les motivacions humanes a una mera funció de benefici econòmic, ignorant altres aspectes importants que també influeixen en les decisions.
Per contra, la racionalitat en sentit ampli fa referència a l’optimització d’utilitat, la qual inclou tant objectius monetaris com no monetaris. Aquesta perspectiva reconeix que els individus no només busquen maximitzar els seus ingressos, sinó també optimitzar altres aspectes
que poden tenir un valor subjectiu, com ara la satisfacció personal, el benestar emocional, els valors ètics, les relacions socials, la salut, entre d’altres.
Per exemple, una persona pot decidir treballar a una ONG amb un sou més baix perquè aquesta feina li proporciona una satisfacció personal i un sentit de propòsit que no trobaria en una altra ocupació millor remunerada. Aquí, la decisió no es basa només en termes monetaris, sinó en una combinació de factors que contribueixen a l’optimització de la seva utilitat global.
La diferència entre aquests dos tipus de racionalitat remarca la complexitat de les decisions humanes. Mentre que la racionalitat en sentit limitat ofereix una visió concisa del comportament econòmic, la racionalitat en sentit ampli proporciona una comprensió més completa, que inclou la varietat de valors que guien les nostres accions. Això suggereix que, per tal de comprendre realment les motivacions humanes, és fonamental considerar tant els aspectes econòmics com els no econòmics en el procés de presa de decisions.
Analitzar el context, les variables, els comportaments que intervenen en la presa de decisions dels agents econòmics, així com els resultats, és l’aportació principal del principi de racionalitat, que permet fonamentar les decisions respecte a diverses variables que ens envolten.
2.5. LA RACIONALITAT EN DIVERSOS CAMPS D’ESTUDI
La racionalitat és un concepte central en diversos camps d’estudi, cadascun dels quals l’interpreta i l’aplica de maneres diferents segons les seves perspectives i objectius. Diferents disciplines defineixen la racionalitat des de punts de vista allunyats entre si.
A cada disciplina, la racionalitat proporciona una base per entendre com els individus i les col·lectivitats prenen decisions i actuen d’acord amb criteris de coherència, eficiència i justificació.
Des del punt de vista psicològic, la racionalitat es refereix a la capacitat de processar informació i prendre decisions de manera coherent i lògica. Això implica la capacitat de presentar un pensament crític, en altres paraules, avaluar la informació rebuda de manera objectiva identificant els biaixos[3] i els errors lògics[4]. Requereix la contribució de processos cognitius basats en l’ús de mecanismes mentals com la memòria, l’atenció i la resolució de problemes per arribar a conclusions raonades i de la intel·ligència emocional consistent en comprendre i gestionar les emocions pròpies i alienes per prendre decisions equilibrades.
Daniel Kahneman, psicòleg i guanyador del Premi Nobel d’Economia l’any 2002, ofereix la seva perspectiva de psicòleg la qual aporta una llum diferent a l’hora d’entendre com els éssers humans prenen decisions. A diferència del que postula Becker, els éssers humans no es comporten amb racionalitat. Segons Kahneman els homes són ignorants, no saben què volen, són incongruents, impulsius, intuïtius, els costa molt prendre decisions, són incapaços d’entendre conceptes complicats i molt sovint prenen decisions més amb el cor que amb el cap. Postula que els humans s’assemblen més a Homer Simpson que a l’Homo Economicus que Gary Becker defensava.
En sociologia, la racionalitat es veu sovint en termes de les normes i valors que guien les accions individuals i col·lectives dins d’una societat. Això pot incloure una racionalitat instrumental en què les accions estan dirigides a la consecució d’objectius específics amb l’ús eficient dels mitjans disponibles o bé una racionalitat de valors en què les accions són guiades per creences i valors.
L’economia defineix la racionalitat com la capacitat dels individus de prendre decisions que maximitzen la seva utilitat subjecta a restriccions de recursos. La teoria clàssica designa que en aquesta racionalitat els individus tenen accés a tota la informació necessària i poden processar-la sense errors, de manera òptima, i denota l’existència d’una racionalitat limitada en què es reconeix que els individus tenen limitacions cognitives i d’informació i, per tant, prenen decisions satisfactòries més que òptimes.
La racionalitat en el camp de la filosofia es defineix com l’enfocament per decidir i actuar coherentment amb els propis fins i principis morals (corresponents a la racionalitat pràctica), així com per formar creences justificades basades en l’evidència i el raonament lògic (referint-se a la racionalitat teòrica).
2.6 TEORIES ECONÒMIQUES DE DECISIÓ
Les teories econòmiques responen als mecanismes que expliquen les conductes humanes individuals així com els patrons d’acció col·lectiva a l’hora de prendre decisions monetàries. Totes les teories econòmiques esmentades a continuació ofereixen diferents perspectives sobre com les persones prenen decisions. Tot i que en realitat, les decisions de les persones sovint estan influenciades per una combinació d’aquests factors, cosa que fa que l’anàlisi de la presa de decisions sigui un tema complex i multifacètic.
Les teories econòmiques són nombroses i variades. Es basen en conceptes diferents segons les hipòtesis sobre la racionalitat dels individus, les seves preferències i la informació de què disposen. Les principals teories econòmiques són les següents:
2.6.1. Teoria d’elecció racional
Aquesta teoria econòmica no va ser originada per una única persona. Va ser desenvolupada al llarg de la història per diversos economistes i pensadors. Adam Smith va establir els fonaments de la teoria de l’elecció racional amb la seva obra «La riquesa de les nacions» publicada l’any 1776. Adam Smith crea el concepte del Homo economicus, un home dotat de racionalitat i que actua en funció dels seus interessos particulars.
Posteriorment, Jeremy Bentham va introduir el concepte de maximització de la utilitat, considerat una peça fonamental en la teoria de l’elecció racional. Va desenvolupar la idea que els individus prenen decisions per maximitzar el seu benestar o felicitat.
John von Neumann i Oskar Morgenstern, són considerats els fundadors de la teoria moderna de l’elecció racional a través del seu treball conjunt, especialment el seu llibre «Theory of Games and Economic Behavior» publicat l’any 1944. En aquest llibre, van desenvolupar la teoria de la utilitat esperada, que estableix les bases per a la presa de decisions sota risc i incertesa, un altre concepte central en la teoria de l’elecció racional.
Kenneth Arrow va oferir aportacions a la teoria amb la seva obra «Arrow’s Impossibility Theorem» a l’any 1951.
Gary Becker va ser un dels economistes que va estendre la teoria de l’elecció racional més enllà de l’economia tradicional, aplicant-la a altres camps socials. Per això va ser guardonat amb el Premi Nobel d’Economia el 1992. La seva obra «The Economic Approach to Human Behavior» del 1976 va demostrar com la teoria de l’elecció racional pot ser aplicada per entendre una àmplia varietat de comportaments humans en diverses àrees no només l’econòmica.
Tal com s’ha explicat anteriorment, analitza com les persones prenen decisions racionals per tal d’assolir el seu objectiu, que es tracta de maximitzar la seva utilitat personal considerant les limitacions dels recursos escassos disponibles. Maximitzar la utilitat personal s’entén com a la presa de decisions que permeten a la persona obtenir la màxima satisfacció possible basada en les seves preferències individuals. El comportament és motivat principalment per la cerca de l’interès propi, deixant fora de l’anàlisis altres motivacions com l’altruisme, la generositat, la justícia, el compromís social, la cerca de reconeixement o la generositat.
En aquesta teoria, es parteix del supòsit que els consumidors tenen ple coneixement de totes les alternatives disponibles de consum en el mercat, les analitzen detalladament i finalment seleccionen aquella que els aporta l’avantatge més gran.
2.6.2 Economia conductual o economia del comportament
L’economia conductual és una disciplina econòmica que combina l’economia amb la psicologia, per a estudiar el que succeeix en els mercats i analitzar el comportament de les persones en el consum, les seves limitacions i els problemes derivats d’aquestes limitacions. En contraposició amb la teoria econòmica clàssica, defensa la irracionalitat o la racionalitat limitada en casos determinats dels agents econòmics a l’hora de prendre decisions en finances.
La teoria de l’economia conductual fonamentalment tracta les diferències que el comportament humà mostra respecte al model clàssic del Homo economicus també conegut com l’home racional. Mostra que els biaixos cognitius (errors sistemàtics en la presa de decisions), les heurístiques (regles senzilles per prendre decisions ràpides), les emocions i les normes o preferències socials també repercuteixen en les decisions de les persones.
La recerca conductual estudia les normes a partir de les quals es construeixen nous models de conducta. En l’economia conductual, es pren l’Homo economicus com a punt de referència per mesurar les desviacions en el comportament observat, tot allò que fa que les persones prenguin decisions que es desviïn de les que serien òptimes segons els models de racionalitat clàssica. Aquest enfocament permet determinar en quina mesura el comportament humà s’allunya dels supòsits de racionalitat plena. Dues de les figures més destacables en l’estudi de l’economia conductual són el nord-americà Richard H. Thaler, el qual va estar distingit per la Reial Acadèmia Sueca com el Premi Nobel d’Economia 2017 per les seves contribucions a l’economia conductual durant les últimes quatre dècades, i el psicòleg Daniel Kahneman, al qual l’any 2002 l’Acadèmia Sueca va atorgar el Premi Nobel d’Economia, per integrar aspectes de la recerca psicològica en la ciència econòmica.
Figura 1. Bradley, N. (2018, abril 16). Logic and emotion.
En el debat sobre les desviacions del model d’Homo economicus, no està del tot clar quina és la causa ontològica d’aquestes desviacions. Les explicacions acadèmiques s’organitzen en dues línies teòriques diferents: una visió reduccionista, centrada en l’individu com a entitat aïllada, i una altra més contextual, que considera l’individu com a part d’un grup o immers en un entorn social.
L’enfocament reduccionista analitza les capacitats cognitives individuals. Els autors Sendhil Mullainathan i Eldar Shafir a l’any 2013 descriuen que cada individu té el que han denominat com a “escassetat cognitiva”. Aquests autors sostenen que els humans prenen decisions amb recursos mentals limitats, cosa que afecta la seva capacitat per ser plenament racionals. En aquest cas, la racionalitat es veu limitada per la naturalesa i capacitat del cervell humà, provocant que es prenguin decisions subòptimes.
Per contra, l’enfocament contextual emfatitza el paper del context social en les decisions individuals. Els estudis sobre normes socials, com els de Cristina Bicchieri i Ryan Muldoon realitzats al 2011, destaquen la influència de l’entorn social en la presa de decisions, suggerint que les eleccions individuals no poden ser enteses sense considerar el grup o context en què es prenen.
L’economia conductual sovint aborda l’escassetat de recursos i la incertesa com dos dels problemes centrals dins del camp. Es parteix del supòsit que les persones en un entorn d’incertesa on no tenen informació clara o bé completa del risc, no calculen racionalment l’elecció òptima per a prendre una decisió. En el seu lloc, emprenen heurístiques per prendre decisions. Les heurístiques són regles simples o aproximacions mentals que les persones utilitzen per prendre decisions o resoldre problemes de manera eficient, fonamentalment en situacions en què la informació és limitada o incerta. Aquests mecanismes són processos automàtics que redueixen la dificultat de les tasques cognitives i ajuden a arribar a conclusions ràpidament sense haver d’analitzar tots els detalls disponibles. Moltes vegades, les heurístiques poden conduir a biaixos cognitius també coneguts com errors sistemàtics en la presa de decisions.
L’economia conductual també és coneguda per estudiar el comportament en funció de les preferències humanes, les quals poden ser inconsistents al llarg del temps. En contrast amb les teories clàssiques que assumeixen que les preferències són estables, els models conductuals reconeixen que les preferències poden canviar i estar influïdes pel context i les experiències passades, com es veu en la teoria prospectiva de Kahneman i Tversky.
La teoria econòmica conductual descriu als humans com a éssers que es comporten d’acord amb una “racionalitat limitada”. Hi ha diferents explicacions de les causes per les quals els humans presenten aquesta racionalitat limitada. Una idea important és aportada a la teoria del procés dual, proposada per Daniel Kahneman l’any 2011.
La teoria del procés dual es caracteritza per la consideració que les capacitats cognitives superiors com la cognició o el raonament existeixen com a resultat de dos processos bàsics, la interacció dels quals permet que generem pensaments i productes mentals.
El primer sistema es correspondria amb el que segons Kahneman denominaríem intuïció. Es tractaria d’un sistema de processament de la informació inconscient, en el qual la informació es treballa de manera implícita i en segon pla. L’actuació d’aquest sistema és ràpida i utilitza pocs recursos, funcionant gairebé a nivell automàtic. No precisa de l’ús de la lògica. Es basa més en l’associació innata entre estímuls i per inconscient que sigui es veu afectat per l’experiència prèvia i les emocions.
El segon sistema implica la presa de decisions i el processament necessitant per a això d’un procés conscient i voluntari. Està basat en la lògica i requereix gran quantitat de recursos cognitius i temps. Aquest segon sistema permet valorar no només emocionalment sinó també de manera lògica les diferents opcions.
De manera que els humans es comporten amb racionalitat limitada perquè, en moltes situacions, no tenen la capacitat de prendre decisions completament racionals degut a la complexitat de les situacions, la informació incompleta i les limitacions de temps. Això passa perquè el cervell utilitza aquests dos sistemes de pensament diferents proposats per Kahneman en la seva teoria del procés dual i davant les situacions amb limitacions utilitza el sistema intuïtiu, que permet decidir més ràpidament, però no sempre de manera totalment racional o òptima. Sovint, els humans s’acaben conformant amb una opció que és «prou bona» en lloc de la millor possible, perquè intentar ser perfectament racionals en tot moment és impossible atès a les seves limitacions cognitives.
Per altra banda, Thaler, en les seves teories, explora les conseqüències de tres trets principals del comportament de les persones que afecten no tan sols les decisions individuals, sinó al comportament del mercat.
El primer tret nomenat per Thaler com a comptabilitat mental es centra en la tendència de les persones a dividir mentalment els seus recursos financers segons l’ús o la destinació que els volen donar. Sovint, en crear comptes separats en les seves ments tendeixen a centrar-se en quin impacte tindrà cadascuna de les seves decisions en la categoria mental o partida corresponent, en comptes de l’efecte que causaran en la totalitat de les seves finances.
Aquest fenomen de la comptabilitat mental fa que les persones no sempre prenguin decisions financeres de manera globalment racional, ja que divideixen els seus diners en compartiments que no necessàriament reflecteixen la realitat econòmica. Aquesta seria l’explicació de comportaments impulsius com fixar-se abans en la rebaixa d’un producte i no en el seu preu original o demanar un crèdit al consum per a no treure diners d’un altre compte.
Thaler també ha demostrat un comportament anomenat com a “efecte de dotació”. Aquest comportament es tracta que les persones valoren més un producte quan el posseeixen que quan no el tenen. Aquest comportament s’explica per l’aversió que senten els individus a les pèrdues. El dolor que senten les persones quan es desprenen d’un objecte, és major que el plaer de comprar un altre d’igual valor. Això demostra que la disposició a comprar o vendre de les persones depèn de si tenen el producte en propietat o no.
El segon tret que Thaler considera que és central en el comportament de les persones i que acaba afectant no només individualment a les persones si no globalment al comportament del mercat es tracta del que socialment es considera que és just i el que no. Thaler, va arribar a la conclusió que la percepció social del que és just o no, pot afectar les decisions econòmiques de les empreses, impedint-los apujar els preus quan hi ha més demanda, però no quan pugen els costos.
L’autor exposa com a exemple quan en els dies plujosos, la demanda de paraigua augmenta, per la qual cosa els venedors tindrien un incentiu per a augmentar el seu preu. No obstant això, una pujada excessiva del cost d’aquest producte, provocaria l’efecte contrari. Els consumidors pensarien que l’empresa s’està aprofitant d’ells i la boicotejarien per intentar explotar una situació que li és favorable, la qual cosa reduiria el seu negoci.
El tercer i últim tret que el pensador va exposar va estar les temptacions del present les quals sovint són considerades problemes futurs.
Segons Richard Thaler, les persones tenen problemes a l’hora de planificar a llarg termini, ja que solen sucumbir a les temptacions a curt termini. Aquesta és la raó per la qual fallen els plans per a estalviar de cara a la jubilació o portar una vida més saludable.
Diego Valero, president de Novaster i professor de la Universitat de Barcelona, va desenvolupar durant la jornada de previsió de BBVA Asset Management i BBVA Assegurances, una presentació sobre les claus d’una jubilació tranquil·la, en què explicava aquest tret, amb un exemple molt clar. En cas que en un còctel s’avisa als assistents que podran triar entre unes safates de fregits i altres de fruita fresca, és probable que la gran majoria estiguin predisposats a prendre la fruita. No obstant això, en enfrontar-se a la realitat, es veuran en dificultats per a mantenir aquesta convicció. “Per molt que hagin pensat: ‘Jo aniré a la fruita’, quan passi el cambrer amb les croquetes o el pernil, la poma es quedarà per al berenar”, conclou Valero.
Richard Thaler juntament amb Cass Sunstein van proposar la teoria de l’empenta (Nudge Theory) en el seu llibre titulat «Nudge: Improving Decisions About Health, Wealth, and Happiness» a l’any 2008. Aquesta teoria es basa en la idea que petits canvis en l’entorn o en la manera com es presenten les opcions poden influir significativament en les decisions que prenen les persones, sense restringir-ne la llibertat d’elecció. Proposa la innovadora idea de dissenyar polítiques i establir biaixos cognitius que ajudin en la presa de decisions a les persones i que serveixin com una guia per a aconseguir la vida que desitgen en lloc d’establir restriccions o normes rígides. L’objectiu principal de la teoria és ajudar les persones a prendre decisions millors per a elles mateixes i per a la societat, tot i que comportin més esforç, ja que són les que els beneficien a llarg termini. Diego Valero va il·lustrar aquesta teoria, durant la seva presentació, amb l’exemple dels 100 dòlars, publicat en diverses revistes especialitzades: “Es va fer un experiment on es regalaven 100 dòlars per a invertir, al mateix tipus d’interès, en un compte corrent on la disponibilitat és immediata o en un termini fix amb una penalització del 10%, què triarien vostès?”. És fàcil pensar que l’opció A seria la seleccionada per la majoria, però els resultats sorprenen: el 35% prefereix l’opció B; si s’augmenta la penalització al 20%, el percentatge puja al 43% i si no hi ha opció de retirada, la xifra puja al 56%. L’explicació es basa en “l’estratègia d’Ulisses”, el personatge mitològic que es va lligar al pal del seu vaixell per a no sucumbir als temptadors cants de les sirenes: “Preferim que ens lliguin”, declara Valero. “En el tema de les pensions, preferim que ens ajudin a fer les coses de manera que no hàgim de prendre decisions”. Una vegada que s’és conscient d’aquests biaixos que afecten el nostre comportament, la solució es basa en realitzar una correcta planificació financera que ajudi en la presa de decisions i serveixi com a guia per a aconseguir la vida que es desitja. Tal com va explicar Rafael Verástegui, director de Previsió Col·lectiva de BBVA Assegurances, “No siguem impulsius; raonem, planifiquem i obliguem-nos a estalviar”.
2.6.3 Teoria de jocs
La teoria de jocs és una branca de les matemàtiques i de l’economia que analitza com els individus prenen decisions estratègiques en situacions on el resultat depèn no només de les seves pròpies eleccions, sinó també de les dels altres. Els jugadors (decisors) consideren les accions possibles dels altres participants i trien la millor resposta en funció del que pensen que faran els altres. Aquesta teoria s’utilitza per estudiar els comportaments en competència i cooperació.
En la vida econòmica es donen infinitat de situacions en les quals diverses persones, empreses o països han de triar estratègies i prendre decisions en les quals es veuen afectades mútuament. La teoria de jocs intenta analitzar aquests casos i s’utilitza especialment en economia per a estudiar els mercats d’oligopoli en els quals dos o més agents adopten unes decisions que afecten conjuntament a tots els participants.
Aquesta teoria concep als individus com Homo economicus (entén que el jugador tria les accions que millor satisfan els seus objectius sobre la base de les seves creences) i, alhora, demostra com la cooperació comporta al bé comú dels agents que la realitzen, mentre que l’actuació individual no. Un dels jocs més estudiats per la teoria de jocs és el dilema del presoner.
El dilema del presoner analitza els incentius que tenen dos sospitosos d’un crim per a delatar al seu company o proclamar la seva innocència.
Es tracta d’un joc no cooperatiu amb suma no nul·la[5] dins la teoria de jocs, concretament a la categoria de l’equilibri de Nash[6]. Aquest tipus de jocs mostren situacions on els jugadors no col·laboren, encara que hi hagi la possibilitat d’un benefici mutu si ho fessin. Cada jugador busca maximitzar el seu propi benefici, de manera que cada individu prioritza els seus interessos personals sobre els col·lectius, però en fer-ho sovint acaben en una situació menys favorable per a ambdós.
En el joc del dilema del presoner, dos individus han de decidir si col·laboren entre ells o trairan l’altre, sabent que la millor opció col·lectiva seria cooperar. Tot i això, el dilema mostra que els dos jugadors tendeixen a no cooperar, ja que la traïció sembla ser la millor opció des d’un punt de vista individual. A causa de la desconfiança i la manca de comunicació, tots dos acaben obtenint un resultat pitjor que si haguessin cooperat.
El joc es descriu com a simètric, perquè els resultats (en aquest cas els càstigs o recompenses) són iguals per a tots dos jugadors. L’estratègia d’un jugador és la mateixa per a l’altre, i les conseqüències d’optar per una estratègia o una altra són les mateixes.
L’exercici es basa en dos sospitosos d’un crim. La policia els arresta i, en la comissaria, els situa en dues habitacions separades. Atès que no hi ha proves suficients per a condemnar-los la policia els ofereix el mateix tracte als dos. Poden triar entre dues opcions, delatar al seu company o dir que són innocents. Vegem què li passa a cada presoner segons l’opció que selecciona:
Si el subjecte 1 diu que són innocents:
- Però el subjecte 2 el delata a ell, el subjecte 1 haurà de passar 7 anys a la presó i el subjecte 2 sortirà lliure.
- I el subjecte 2 també diu que tots dos són innocents, els condemnen als dos per un delicte menor i els dos hauran de passar un any a la presó.
Si subjecte 1 acusa al subjecte 2:
- I el subjecte 2 al seu torn delata al subjecte 1, tots dos hauran de passar 3 anys entre reixes.
- Però el subjecte 2 diu que són innocents, el subjecte 1 sortirà lliure, però el subjecte 2 haurà de passar 7 anys a la presó.
Si observem aquest dilema des d’un punt de vista cooperatiu, la qual cosa beneficia als dos en conjunt seria dir que són innocents, així els dos hauran de passar només un any a la presó. No obstant això, si analitzem aquesta situació individualment canvia, perquè els dos estan separats i no poden saber el que l’altre ha respost. La millor solució individual seria culpar a l’altre. Per a veure-ho millor ens posarem de nou en la pell del subjecte 1.
- Si el subjecte 2 l’ha culpat i el subjecte 1 diu que són innocents passarà 7 anys a la presó, però si ell també decideix culpar al seu company la seva situació millora. Culpant al subjecte 2 la seva condemna es redueix de 7 a 3 anys.
- Si el subjecte 2 ha dit que són innocents i el subjecte 1 també, els dos passaran un any a la presó, però si el subjecte 1 decideix culpar al subjecte 2 sortirà lliure directament. Per tant, si culpa al subjecte 2 del crim, la seva condemna es redueix d’un any a zero, millorant també en aquest cas si culpa al seu company.
De manera que, finalment culpar al subjecte 2 seria la millor resposta racional del subjecte 1.
Per comprendre òptimament el dilema del presoner es pot prendre en consideració la representació gràfica d’aquest expressada a continuació:
Figura 2. Arias, A. S. (2020). Dilema del prisionero.
Aquesta gràfica exemplifica com cadascun persegueix el seu propi interès i no poden confiar en el que l’altre dirà, la millor opció per als dos és adoptar l’estratègia de declarar, la qual cosa desemboca en la situació d’equilibri (3,3) en la qual cadascun minimitza la seva possible pèrdua, però la solució conjunta és pitjor. A aquest equilibri (3,3) se’l denomina Equilibri de Nash.
La teoria de jocs com a camp d’estudi va començar a existir en 1928, quan el matemàtic John Von Neumann va publicar una sèrie d’anàlisi. Durant aquest període, els estudis sobre teoria de jocs es van centrar, sobretot, en teoria de jocs cooperatius. La formulació de la teoria dels jocs es va produir l’any 1944, quan John Von Neumann i l’economista Oskar Morgenstern van publicar el llibre “Theory of games and economic behavior”, el qual va ser de seguida proclamat com un dels assoliments científics més importants del segle.
La teoria de jocs va anar guanyant pes al llarg dels anys cinquanta, quan es van establir les primeres discussions del dilema del presoner i es va desenvolupar l’equilibri de Nash, el major exponent dels jocs no cooperatius. Al llarg de les últimes dècades, s’ha anat aprofundint en la teoria de jocs, servint aquesta de base per a fer aplicacions en diverses àrees.
2.6.4 Teoria de la utilitat esperada
La teoria de la utilitat esperada és una extensió de la teoria d’elecció racional. Sosté que els individus són agents racionals que prenen decisions per maximitzar la seva «utilitat esperada», és a dir, el valor esperat de la satisfacció que obtindran de les seves accions, tenint en compte les probabilitats dels diferents resultats. En altres paraules, els individus assignen probabilitats als diferents resultats possibles d’una decisió i avaluen quins beneficis poden obtenir, per tal de triar l’opció amb la utilitat esperada més alta. Aquesta teoria és especialment útil per comprendre les decisions sota incertesa.
Cal esmentar les discrepàncies que presenta la teoria de la utilitat esperada respecte a la teoria d’elecció racional tot i que la majoria de punts que presenten són comuns.
Una de les diferències clau es troba en les condicions d’incertesa. La teoria de la utilitat esperada se centra en decisions preses en situacions d’incertesa, mentre que en la teoria d’elecció racional els individus poden tenir tota la informació necessària i conèixer tots els resultats possibles, sense haver d’assignar probabilitats. En aquest cas, l’individu simplement tria la millor opció per maximitzar la seva utilitat personal.
Una altra diferència significant es troba en el càlcul probabilístic. La teoria econòmica d’utilitat esperada requereix considerar les probabilitats associades a cada resultat, cosa que no es sol tenir en consideració en la teoria d’elecció racional.
Daniel Bernoulli, matemàtic d’origen holandès va introduir aquesta teoria en el seu llibre “Exposition of a New Theory on the Measurement of Risk” l’any 1738, utilitzant-la posteriorment per a resoldre la paradoxa de Sant Petersburg.
L’any 1944 el matemàtic hongarès-estatunidenc John von Neumann, i l’economista austríac Oskar Morgenstern, van publicar la seva obra “Theory of games and economic behavior”.
L’obra d’aquests dos autors ha estat considerada com a principal fonament de la teoria de la utilitat esperada i desenvolupa una funció matemàtica que resol la paradoxa de Sant Petersburg. En la seva obra, els autors desenvolupen un conjunt d’axiomes per a les relacions de preferència[7]. Els quatre axiomes de la utilitat esperada que asseguren una elecció racional plantejats durant el S.XX per Von Neumann i Morgenstern són els següents:
El primer axioma és el de preferències completes. Consistent en què un individu té les preferències ben definides i sempre pot decidir entre les alternatives. Es fonamenta en la següent fórmula: per a tot A i B, o bé A és preferit a B, és indiferent entre totes dues, o B és preferit a A. Un exemple que demostra aquest axioma és el següent: si un subjecte es troba a la selva i ha de decidir quina ruta seguir per no perdre’s. Pot seleccionar una de les següents opcions: l’opció A seria avançar entre els arbres amb un 60% de probabilitats de perdre’s, l’opció B consistiria en seguir el corrent del riu amb un 50% de probabilitats de no perdre’s i l’opció C es basaria en continuar per la sendera assenyalada amb un 30% de probabilitats de no perdre’s. Pel subjecte, l’opció C és preferida a l’opció B i l’opció B és preferida a l’opció A. Per tant, el subjecte prefereix l’opció C d’entre la resta d’opcions disponibles.
En aquest exemple, les preferències són completes perquè les alternatives estan ben definides sobre totes les opcions possibles i el subjecte és capaç de decidir entre A, B i C tenint en compte la informació completa sobre cadascuna de les opcions fàcilment.
El segon axioma és el de transitivitat. Es tracta de què les preferències d’un individu, a més de ser completes, han de ser consistents. És a dir, per a tot A, B i C amb A preferit a B i B preferit a C s’ha de considerar que A és almenys tan bona com C. Un exemple del segon axioma seria si un subjecte es trobés en un casino i hagués de decidir entre jugar al pòquer amb un 60% de probabilitats de guanyar (opció A), al blackjack amb un 50% de probabilitats de guanyar (opció B) o la ruleta amb un 40% de possibilitats de guanyar (opció C). El subjecte, entre les opcions A i B, preferiria l’opció A i entre les opcions B i C, preferiria l’opció B. El subjecte davant una decisió presenta un motiu consistent i raonable a la seva situació personal d’haver seleccionat una opció en particular.
El tercer axioma és el d’independència en què s’indica que un individu, davant la necessitat de triar entre dues alternatives on ja ha anunciat que prefereix la primera respecte a la segona, mantindrà aquest ordre de preferència davant una situació que barregi les dues alternatives proposades en un inici, en addició a una nova tercera opció. Per tant, introduir una tercera opció generalment no influeix sobre l’ordre de preferència inicial establerta.
El quart axioma és el de continuïtat. Suposant que el subjecte té una oportunitat de guanyar el millor premi o el pitjor resultat. Si té una certa probabilitat d’aconseguir el millor premi, la resta de la probabilitat serà la de rebre el pitjor resultat. Això vol dir que si no guanya el millor, acaba amb el pitjor, i la probabilitat de cada resultat es reparteix entre aquestes dues opcions.
Expressat amb una fórmula: si un subjecte prefereix l’opció A sobre l’opció B, i l’opció B sobre l’opció C, aleshores, hi ha una probabilitat intermèdia que rep el nom de p, segons la qual al subjecte li és igual triar entre l’opció B i una loteria mixta que té p probabilitats d’aconseguir l’opció A (el millor) i 1−p probabilitats d’aconseguir C (el pitjor). És a dir, el subjecte pot trobar un punt entre el millor i el pitjor, on el risc li valgui la pena.
1−p és la probabilitat complementària de p. Si p és la probabilitat d’aconseguir A (la millor opció), llavors 1−p és la probabilitat d’aconseguir C (la pitjor opció). En altres paraules, si tens una probabilitat p de guanyar A, et queda 1−p de probabilitats d’acabar amb C.
Exemple de continuïtat seria la suposició que un individu té l’opció de jugar en una loteria A on guanya 10€ segur, una loteria B on no rep res segur i una loteria C on va a la presó segur. L’individu preferirà la loteria A abans que la loteria B i la loteria B és preferida a la loteria C, però això significa que existeix una probabilitat p tal que estaria indiferent entre no rebre gens segur (B) i una loteria composta L amb p probabilitats de guanyar 10€ i 1-p probabilitat d’anar a la presó.
Daniel Kahneman, juntament amb el psicòleg Amos Tversky, van desenvolupar supòsits en els quals els individus incompleixen els axiomes d’utilitat esperada anteriorment proposats per Von Neumann i Morgenstern. Van mostrar que les persones quan prenen decisions sota risc acaben incomplint els axiomes de la utilitat esperada. El primer incompliment dels axiomes el van demostrar amb el que van anomenar com a “Efecte Framing”, fet que els va portar a rebre el Premi Nobel d’Economia l’any 2002.
Els treballs de Daniel Kahneman i Amos Tversky sobre aquest tema es van publicar principalment a partir de l’any 1974, amb el seu article titulat «Judgment under Uncertainty: Heuristics and Biases». Aquest article va establir les bases de la teoria de les perspectives i va introduir l’efecte framing com un dels biaixos que influeixen en la presa de decisions.
L’efecte de marcació (terme desenvolupat a l’apartat 3.2.2) és un concepte en psicologia i economia del comportament que fa referència a com la manera en què es presenta una informació afecta la manera en què es percep i es pren una decisió final sobre aquesta informació. Indica que els individus poden canviar les seves decisions segons com s’anunciïn. És a dir, dos problemes idèntics i presentats de manera diferent tenen preferències distintes encara que això impliqui la selecció d’una opció que no és la més útil i, per tant, menys racional.
PARADOXA DE SANT PETERSBURG
Una paradoxa és una afirmació, tot i que és aparentment lògica, porta a una contradicció o a un resultat contrari a la intuïció. Una paradoxa desafia el sentit comú o les expectatives habituals.
La paradoxa de Sant Petersburg és una paradoxa observada per Nicolaus Bernoulli i té sentit en els jocs d’apostes. Aquesta paradoxa indica que, en un joc on el guany potencial creix de manera infinita, el valor esperat és també infinit, la qual cosa suggereix que una persona racional hauria de pagar qualsevol quantitat per participar-hi.
En aquest sentit, la paradoxa ens diu que la teoria de les decisions formulada ens mostra que la decisió racional, en un joc d’apostes, són totes, indistintament de la quantia que suposa cada aposta. No obstant això, analitzant correctament aquesta situació, i atesa la teoria d’utilitat esperada, observem que cap ésser racional optaria per prendre la decisió d’apostar una quantitat de diners pròxima a l’infinit, encara que la teoria indiqui això és racional. Per aquesta raó, sorgeix la paradoxa.
Tot i que l’estudi de Nicolaus no va obtenir resultats, aquest va presentar la paradoxa al seu cosí Daniel Bernoulli l’any 1715, qui va publicar l’any 1738 un nou sistema de mesurament en la seva obra “Exposició d’una nova teoria en el mesurament del risc». El model proposat per Daniel, a diferència del proposat per Nicolaus, estableix les bases del que, posteriorment, perfeccionaria i completaria la teoria de la utilitat esperada.
Per tal de resoldre aquesta paradoxa, Bernoulli va proposar una nova manera de pensar, que va ser el model d’elecció racional basat en la utilitat esperada. Segons aquest model, les persones no prenen decisions només basant-se en el guany monetari esperat, sinó en la utilitat que n’obtenen. La utilitat mesura la satisfacció o el benestar que una persona obté d’un determinat guany, i aquesta no creix de manera lineal amb els diners.
Si seguim la teoria, ens dictamina que hauríem d’apostar qualsevol import pel simple fet que tota decisió ens és favorable. Ara bé, el fet que sigui una paradoxa és perquè, racionalment, un jugador no apostarà indefinidament, encara que la teoria proposi que aquesta seria l’opció racional.
Un clar exemple que demostra de manera pràctica el funcionament de la Paradoxa de Sant Petersburg es tracta d’un joc d’apostes, en el qual el jugador ha de pagar una quantia per a participar.
El funcionament és el següent: el jugador llança una moneda fins que surt «creu». El nombre de llançaments determina el premi. En cas que surti «creu» al primer intent, guanya 2 dòlars. Si surt «cara» al primer intent i «creu» al segon, guanya 4 dòlars. Si surt «cara» dues vegades i «creu» al tercer llançament, guanya 8 dòlars, i així successivament.
És a dir, cada vegada que es prolonga la seqüència de «cara», el premi es duplica. El guany per cada ronda és 2^n, on n és el nombre de llançaments fins que surt la primera «creu».
Inicialment, sembla que hi ha una possibilitat d’obtenir un guany infinit, ja que sempre hi ha la possibilitat d’arribar a un nombre molt alt de llançaments, tot i que cada vegada que es realitza una tirada, les probabilitats que surti “creu” disminueixen. La probabilitat de guanyar 2 dòlars és de ½, es a dir, hi ha un 50% de probabilitats que la primera tirada surti «creu». La probabilitat de guanyar 4 dòlars: és de ¼, en altres paraules, hi ha un 25% de probabilitats que surtin dues «cares» i després una «creu». D’igual manera, la probabilitat de guanyar 8 dòlars és de ⅛ , i així successivament.
Com s’observa, a mesura que augmenten els llançaments, els guanys també augmenten, però la probabilitat que triguis més a treure “creu” disminueix. Aquest exemple vol mostrar que, encara que els guanys puguin ser molt grans amb el temps, la probabilitat de tenir aquests guanys es fa molt petita.
El valor esperat del joc es calcula sumant totes les possibilitats, que és:
(1/2 x 2) + (1/4 x 4) + (1/8 x 8) + …
Cada terme d’aquesta suma és 1, i com que hi ha un nombre infinit de termes, el valor esperat és infinit, de manera que el jugador hauria d’estar disposat a pagar qualsevol quantitat de diners per participar en el joc, ja que l’esperança de guanys és infinita. A la vida real, cap persona racional pagaria una quantitat infinita per participar en un joc d’aquest tipus. Els jugadors solen limitar-se per la seva aversió al risc i pels recursos finits, ja que no disposen d’una quantitat infinita de diners, cosa que fa que, a la pràctica, la majoria no pagaria més que una quantitat petita per participar.
Daniel Bernoulli considerava que triar una opció segons el seu valor esperat no era racional perquè en aquest cas els individus ho apostarien tot (segons la paradoxa de Sant Petersburg). Daniel Bernoulli (1738) esmenta que: “El guany monetari pot incrementar-se indefinidament, però la utilitat d’aquesta riquesa no s’incrementa de manera paral·lela” (pp.12-14).
Bernoulli va introduir la idea d’una funció d’utilitat, que mostra la relació entre els diners i la utilitat percebuda. Aquesta funció és còncava, és a dir, presenta utilitat marginal decreixent. Això vol dir que, a mesura que una persona té més diners, l’increment addicional de diners li genera una utilitat menor. Un exemple que il·lustra la funció d’utilitat és el fet que si un subjecte amb poca capacitat adquisitiva guanya 100 €, això suposa un augment significatiu de la seva utilitat personal. Però si un subjecte amb un gran poder adquisitiu guanya 100 €, suposa un augment molt menor de la seva utilitat personal.
Bernoulli assegura que, encara que puguem incrementar indefinidament el guany monetari, la utilitat que obtenim no creix de la mateixa manera; es redueix en proporció a mesura que la riquesa augmenta. Aquest és el raonament que justifica, per exemple, la preferència per decisions amb menys risc, ja que el valor d’un possible guany es valora menys si la persona ja és rica.
Basat en això, Bernoulli va suggerir que, en lloc de prendre decisions basades en el valor esperat dels guanys (és a dir, la mitjana ponderada dels resultats monetaris), les persones haurien de prendre decisions segons la utilitat esperada. Això vol dir calcular la mitjana ponderada de la utilitat de cadascun dels resultats possibles.
2.6.5 Teoria prospectiva o teoria de les perspectives
Desenvolupada l’any 1979 pels psicòlegs Daniel Kahneman i Amos Tversky, aquesta teoria proposa una alternativa a la teoria econòmica tradicional de l’elecció racional. Mostra que els individus no sempre són racionals i que el seu comportament està influenciat per la manera com es presenten les opcions, comunament conegut com a efecte de presentació i per l’aversió a la pèrdua. Destaca que són més emocionals a l’hora de prendre decisions del que pensen.
L’aversió a la pèrdua és un concepte en psicologia i d’economia comportamental que defineix la tendència que presenten les persones a preferir evitar les pèrdues abans que assolir guanys equivalents. Psicològicament, és més significatiu el desagrat d’una pèrdua que el de la satisfacció d’un guany de la mateixa magnitud.
De manera que, segons aquesta teoria, les persones valoren significativament la relació risc-rendibilitat quan es troben davant una decisió i, per tant, sovint estan més motivades a evitar una pèrdua que a obtenir un guany equivalent.
Per a entendre bé en què consisteix la teoria de la perspectiva a continuació ajuntaré un cas pràctic. David Cano, el director general de l’empresa Afi Inversions Globals SGIIC, ho va exemplificar de la manera següent en la Masterclass sobre Finances Conductuals que va oferir l’entitat. Basant-nos en el cas que ens trobéssim enfront de dues possibilitats, la primera amb un 100% de probabilitat de perdre 7.500 euros i la segona un 75% de probabilitat de perdre 10.000 euros però un 25% de probabilitat de no perdre res.
Tal com explica David Cano, sota la teoria de la utilitat esperada, un agent racional seria indiferent a les dues opcions plantejades, ja que tenen el mateix valor esperat. Però aquest resultat no descriu el comportament comú de les persones. És aquí quan entra en joc la Teoria de la perspectiva que exposa que els éssers humans no són racionals en la seva presa de decisions. Solen preferir la segona opció perquè inclou la possibilitat d’evitar la pèrdua. Aquest efecte pràctic demostra que tendeixen a donar més importància a no perdre que a la possibilitat de guanyar.
Segons David Cano, el que comporta que presentin aquesta conducta és fonamentalment el biaix d’aversió a les pèrdues. Cano també demostra que en cas de trobar-se enfront les següents opcions les seves eleccions variarien notablement. Si l’elecció fos entre un 100% de probabilitat de guanyar 3.000 euros o bé un 75% de probabilitat de guanyar 4.000 euros, però 25% de probabilitat de no guanyar res l’Homo economicus ho tindria clar, consideraria ambdues opcions igual d’òptimes degut a que els càlculs matemàtics dictaminarien el mateix resultat i li seria igual triar-ne l’una o l’altre. En el cas de l’ésser emocional que es troba dins dels homes i que és obertament descrit pels pensadors de la teoria prospectiva, triaria la primera opció.
Aquest cas pràctic demostra de manera concisa que existeix una asimetria en la capacitat humana de prendre decisions. L’home presenta certes inclinacions a seleccionar l’opció més arriscada en el primer cas, només pel fet que es pot arribar a evitar la pèrdua, però la defensiva en el segon cas, només pel fet que hi ha un benefici garantit. És a dir, les persones som averses al risc en els guanys i prenedores de risc en les pèrdues.
Els psicòlegs israelians Kahneman i Tversky van explicar en el seu llibre “Prospect Theory: analysis of decision under risk” que els humans decideixen tractant d’evitar les pèrdues o bé de garantir els beneficis. Per aquesta raó, en un entorn d’incertesa, tendeixen a mostrar certa asimetria en la presa de decisions.
Tal com s’observa en el gràfic, les pèrdues tenen un impacte superior en els humans que els guanys, s’estima que 2,5 vegades superior.
Figura 3. Ivars, R. (s/f). El sesgo de aversión a la pérdida.
Pedro Bermejo (2015), llicenciat en Medicina per la Universitat Autònoma de Madrid amb l’especialitat en Neurologia, en el seu llibre “Neuroeconomía: Como piensan las empresas” ho explica de manera molt simplificada: “quan prevalen els guanys, triomfa el refrany espanyol ‘más vale pájaro en mano que ciento volando’ i els subjectes aposten pels guanys segurs, mentre que aquest supòsit no es compleix quan parlem de pèrdues i existeix una possibilitat, per petita que sigui, d’evitar-les”.
Això demostra que el cervell aprofita qualsevol oportunitat per a impedir perdre degut a l’impacte que les nostres emocions presenten en les decisions originalment racionals del cervell.
2.6.6 Teoria de la racionalitat limitada
La teoria de la racionalitat limitada va ser inicialment proposada per l’economista i psicòleg nord-americà Herbert Alexander Simon durant la dècada del 1950. Herbert Simon va dur a terme els seus estudis en ciències socials i matemàtiques a la Universitat de Chicago i l’any 1943 es va doctorar en ciències polítiques. En el seu primer llibre, titulat “Administrative Behavior”, publicat al 1947 i conegut com la seva obra més cèlebre, va plantejar per primera vegada la teoria de la racionalitat limitada.
La teoria fonamentalment exposa que les persones prenen decisions de forma parcialment irracional. Presenten una racionalitat limitada a l’hora de prendre decisions a causa de les seves limitacions cognitives, les limitacions d’informació (ja que les persones no tenen accés a tota la informació necessària per a prendre decisions completament informades) i les limitacions de temps que comporten que les persones preguin altres vies ràpides de decisió. Totes aquestes limitacions humanes impliquen que atès que és impossible considerar totes les alternatives, els individus tendeixen a triar opcions que són prou bones o satisfactòries en lloc d’òptimes.
La proposta principal de la teoria de la racionalitat limitada exposa que la cognició humana a banda de ser limitada també és imperfecta degut a que fins i tot en el cas que els individus aconseguissin obtenir tota la informació disponible entorn d’un problema, les seves fallades de raonament impedirien que prenguessin la decisió òptima. Segons Herbert i els pensadors que van secundar la seva teoria, és molt difícil prendre decisions totalment racionals, especialment quan els problemes són complexos. Enfront de la idea clàssica de “l’home econòmic», Simon va promoure el terme de “L’home administratiu”, caracteritzat per la seva incapacitat de captar la complexitat del món i la interrelació entre els seus elements.
El model de racionalitat limitada afirma que les persones fan ús dels heurístics a l’hora de trobar solucions. Sovint, aquests heurístics acaben desenvolupant-se en biaixos cognitius.
Segons Simon, la presa de decisions racional consisteix a resoldre els problemes triant l’alternativa més adequada d’entre les disponibles. La decisió serà més correcta com més probable sigui aconseguir l’efecte desitjat i més eficient resulti.
L’autor va dividir el procés de presa de decisions racional en tres passos. En primer lloc, s’identifiquen totes les alternatives possibles. El segon pas es caracteritzaria per anàlisi dels resultats que s’obtindrien amb cadascuna. Finalment, es seleccionaria la solució més adequada comparant l’eficàcia i l’eficiència de cadascuna de les opcions considerades anteriorment. No obstant això, Herbert assegura que mai podrem aplicar de manera òptima aquest procediment perquè és impossible determinar totes les possibles solucions a un problema, així com predir adequadament les seves conseqüències.
El model de Herbert Simon ha estat modificat i estès per diferents economistes, psicòlegs i científics computacionals. A continuació esmentaré els desenvolupaments i les aplicacions més importants de la teoria de la racionalitat limitada.
L’economista i matemàtic israelià Ariel Rubinstein va plantejar la necessitat de determinar quins són els procediments de presa de decisions més adequats en el seu llibre “Modeling Bounded Rationality” publicat l’any 1998. L’objectiu de les seves aportacions al model de racionalitat limitada és que els principis aportats pel model puguin aplicar-se en diferents àmbits.
Edward Tsang, graduat en administració d’empreses i doctorat en ciències computacionals, afirma que els organismes o agents que utilitzen millors heurístics i algorismes prenen decisions més racionals.
Huw Dixon va simplificar la teoria de la racionalitat limitada de Simon, suggerint que les persones no necessiten decisions òptimes, sinó solucions pròximes a l’òptim atès a que les primeres mai les assoliran. Aquesta aproximació redueix la complexitat de l’anàlisi, ja que els individus busquen resultats prou bons sense avaluar totes les opcions de manera que ja no serà necessari realitzar una anàlisi detallada de les limitacions cognitives.
Gerd Gigerenzer és un psicòleg alemany interessat en la presa de decisions, en la racionalitat limitada i en els heurístics. Considera que els heurístics sovint són més eficients que els procediments òptims de presa de decisions, ja que permeten resoldre problemes de manera ràpida i efectiva. A diferència d’altres pensadors, considera que els heurístics no són irracionals, sinó que ofereixen una forma pràctica i fiable de prendre decisions en entorns complexos o amb informació limitada.
El psicòleg israelià Daniel Kahneman va contribuir en el desenvolupament de la teoria de la racionalitat limitada amb les seves aportacions de la descripció d’heurístics i biaixos cognitius, les quals va realitzar amb la col·laboració d’Amos Tversky. Kahneman opina que el model de racionalitat limitada pot ser molt útil per a superar les limitacions de les teories econòmiques sobre la presa de decisions racional.
2.6.7 Teoria de la preferència temporal
És una teoria que explica com els individus i les societats prenen decisions en funció del valor del temps. Suposa que les persones tenen preferència pel consum actual sobre el consum futur, raó per la qual estan disposades a pagar més per coses que poden tenir ara i no després. No obstant això, el grau de preferència varia entre els individus i aquí és on entra en joc el concepte de descompte hiperbòlic.
Tot ésser humà actua intencionadament utilitzant mitjans escassos per aconseguir objectius. A partir d’aquest axioma d’acció, podem deduir altres comportaments humans i els seus efectes. Un d’aquests comportaments és la preferència temporal. La preferència temporal és la idea que les persones valoren de manera diferent els béns o els objectius en diferents moments del temps.
En augmentar el temps, l’esforç i la complexitat d’una acció, la percepció que presenta l’individu del valor del resultat final de l’acció també augmenta. En resum, el valor percebut d’una meta augmenta no només pel resultat final, sinó també per la complexitat i el temps invertits per aconseguir-la. No augmentarem la durada d’una acció si no aconseguim un canvi en fer-ho, si no aconseguim un objectiu que percebem com més valuós en comparació al de menor durada.
El descompte hiperbòlic és una modificació de la teoria de la preferència temporal que suggereix que el valor del consum futur es descompta més quan està més lluny en el temps que quan està més a prop. Per exemple, un individu pot estar disposat a esperar un mes per a obtenir una determinada recompensa, però si la recompensa es retarda sis mesos, és possible que l’individu no estigui disposat a esperar més. Això es deu al fet que la preferència de l’individu pel consum present és més forta com més llunyana és la recompensa en el temps. El descompte hiperbòlic s’ha estudiat àmpliament en els camps de l’economia i la psicologia que té implicacions importants per a les polítiques públiques. Per exemple, suggereix que és possible que les persones no estalviïn prou per a la seva jubilació perquè valoren més el consum present que el consum futur. Per tant, poden ser necessàries polítiques que incentivin l’estalvi.
La teoria suggereix la distinció entre preferències de temps baixes i altes. Aquesta distinció és molt relativa a la situació particular de cada individu. Les persones amb preferències temporals (relativament) altes estan més orientades al present. Són aquelles persones que valoren el consum immediat, tenen preferències per consumir abans. Prefereixen la gratificació instantània i això comporta que siguin menys propenses a estalviar i invertir.
Per altra banda, les persones amb preferències temporals (relativament) baixes presenten un grau d’orientació al futur més elevat. Presenten la capacitat de retardar la gratificació i tenen una visió clara del futur. No tenen la necessitat de realitzar un consum immediat i, per tant, tenen altes capacitats per estalviar i invertir. L’estalvi i la inversió són altament beneficiosos, ja que són el que incentiva el creixement econòmic no només de la persona en qüestió, sinó de la societat en conjunt.
El psicòleg social americà Walter Mischel va afirmar que la gratificació retardada també coneguda com a baixa preferència temporal es correlaciona amb l’èxit. Pel fet que el creixement econòmic comença amb una preferència temporal baixa i continua amb l’estalvi i la inversió.
Durant els anys seixanta i setanta, Mischel i els seus seguidors van dur a terme alguns experiments sobre la gratificació retardada. En aquests experiments, a nens de quatre anys se’ls donava a triar entre rebre una golosina immediatament o esperar quinze minuts i rebre dos en el seu lloc. Es deixava als nens sols a una habitació mentre esperaven. Als nens participants se’ls va fer un seguiment posterior en la vida adulta. Els investigadors van descobrir que els nens que podien retardar la seva gratificació tenien molt més èxit en molts aspectes.
Hans-Hermann Hoppe (2001) va escriure el següent text sobre la preferència temporal i l’èxit personal:
“Pot ser que a un home només li importi el present i el futur més immediat. Com un nen, pot ser que només li interessi la gratificació instantània o mínimament diferida. D’acord amb les seves preferències temporals, és possible que vulgui ser un rodamon, un borratxo, un ianqui, un somiador o, simplement, un tipus despreocupat al qual li agrada treballar el menys possible per a gaudir al màxim de cada dia. Un altre home pot preocupar-se constantment pel seu futur i el de la seva descendència i, mitjançant l’estalvi, pot voler acumular un estoc cada vegada major de béns de capital i de béns de consum duradors per a poder disposar d’un subministrament cada vegada major de béns futurs i d’un període de provisió cada vegada més llarg.
En segon lloc, hi ha molts factors darrere de qualsevol forma d’èxit. Alguns són externs, com l’educació, l’entorn, la cultura i la sort. Uns altres són interns al nostre cervell. Entre ells solen estar la gestió del risc, l’habilitat social, la determinació i la intel·ligència. Mantenint tots els factors externs i interns constants i iguals, queda clar que l’èxit pot dependre de la preferència temporal. De la mateixa manera, podem veure que l’èxit depèn tant de les gales com de la intel·ligència, en igualtat de condicions.
Una preferència temporal baixa significa que una persona pot retardar la gratificació i està més orientada al futur. Encara que no podem dir si això condueix a l’èxit, una preferència temporal baixa permet almenys el creixement econòmic, la qual cosa generalment es considera un èxit. “
(”Democracy: The God that failed”)
Sobre aquest mateix tema, l’inversor immobiliari britànic Samuel Reeds va escriure en un article de Entrepreneur de 2022:
“Fins i tot algú amb un salari excel·lent o una empresa sanejada pot acabar sent pobra si té una «alta preferència temporal», és a dir, si se centra principalment en el present. Per contra, algú d’origen pobre amb una preferència temporal baixa i la formació adequada pot acabar sent ric.”
(Reeds, 2002)
L’economista nord-americà Paul Samuelson va ser un dels primers a descriure com la majoria de les persones estan disposades a sacrificar el valor del benefici aconseguit amb la condició d’obtenir un benefici en un interval de temps més curt.
Va introduir una visió matemàtica sobre la teoria de la preferència temporal a través del seu model d’Utilitat Descomptada (Discounted Utility Model) proposat al seu llibre “Foundations of Economic Analysis” publicat l’any 1947.
Samuelson, en contrast amb economistes com Ludwig von Mises o Böhm-Bawerk , no va emfatitzar les causes psicològiques o filosòfiques de la preferència temporal, sinó que va centrar-se en oferir un model matemàtic per comprendre les decisions intertemporals dels individus.
L’autor més conegut per desenvolupar la teoria de la preferència temporal és l’economista austríac Ludwig von Mises. En el seu llibre “Human Action” publicat l’any 1949 va explicar la preferència temporal com el fet que els individus prefereixen la satisfacció de les seves necessitats i desitjos abans que després en el temps. De manera que, en igualtat de condicions, les persones valoren més tenir béns o serveis en el present que en el futur.
Eugene von Böhm-Bawerk, un altre economista austríac, també va contribuir significativament a aquesta idea. Ell va argumentar que el temps és un factor crucial en les decisions econòmiques i va desenvolupar una teoria sobre el capital i els interessos que es basa en la preferència temporal. Segons Böhm-Bawerk, la teoria de la preferència temporal justifica l’existència dels interessos, ja que es requereix una compensació per posposar el consum.
Notes:
[1] Les ciències formals són un conjunt de ciències que estudien els llenguatges i els sistemes formals. El seu objecte d’estudi no és el món físic o natural sinó objectes abstractes, no obstant, els seus coneixements poden ser més o menys aplicats a aquesta realitat física-natural.
[2] Un axioma és un principi que, tot i que pot ser veritable o fals, resulta tan evident que es considera cert sense necessitat de demostració. En les modalitats científiques, serveixen com a punts de partida per construir teories. Són afirmacions fonamentals sobre les quals es basen altres resultats, com lleis.
[3] Els biaixos cognitius són distorsions mentals que influencien les percepcions, els judicis i les decisions humanes. Sovint condueixen a les decisions irracionals. Els biaixos es poden aprendre observant contextos culturals.
[4] Suposicions errònies o resultats no desitjats en resposta a les accions de l’usuari.
[5] Significa que el resultat total d’un joc no és zero. Això vol dir que, en aquest tipus de jocs, els guanys d’un jugador no es compensen necessàriament amb les pèrdues de l’altre. En un joc de suma no nul·la, és possible que tots dos jugadors puguin guanyar o perdre alguna cosa, en lloc que un guanyi exactament allò que l’altre perd, com passa en els jocs de suma zero.
[6] Concepte fonamental en la teoria de jocs, proposat pel matemàtic John Nash. Es refereix a una situació en la qual, dins d’un joc no cooperatiu, cap jugador té incentiu per canviar la seva estratègia un cop ha conegut les estratègies dels altres jugadors. En altres paraules, cada jugador pren la millor decisió possible tenint en compte les decisions dels altres, i cap jugador pot millorar el seu resultat canviant només la seva pròpia estratègia
[7] Són fonaments matemàtics que s’utilitzen per descriure com els individus ordenen opcions o alternatives en funció de les seves preferències. Aquests axiomes són essencials en la teoria de la decisió i en l’anàlisi de l’elecció racional.